"Me gustan mucho las cosas, la vida, la gente. No quiero que la gente muera. No tengo miedo de la muerte, pero quiero vivir. El dolor no, eso no lo soporto."
Frida Kahlo (pintora mexicana 1907-1954)
dilluns, 4 d’abril del 2011
divendres, 25 de març del 2011
dimecres, 23 de març del 2011
Més a prop de la terra que del cel (que alguns creuen)
PENSANT-HO BÉ
Els clubs del Pare Manel
AGUSTÍ FANCELLI 17/03/2011 El País
Pertanyo al mateix club que el Pare Manel, el Club Natació Barcelona. De fet, tenim les taquilles al mateix rengle del vell vestuari T-4, on encara el fuster et posa un prestatge de més a l'armari si el demanes. La taquilla del Pare Manel és diferent de totes les altres. A la porta no hi té adhesius descolorits de pneumàtics d'automòbils o d'alguna campanya electoral de fa anys. Ell hi té els telèfons on pots trobar-lo si l'has de menester i un avís que diu que si portes roba vella pots deixar-la allà mateix, que ell ja la recollirà quan hi passi. La taquilla del Pare Manel no té pèrdua: quan un soci d'un altre vestuari arriba preguntant on és, no hi ha membre adscrit al T-4 que no li sàpiga indicar.
Però el Pare Manel i jo pertanyem de fet a un altre club encara més antic que el centenari de la Barceloneta: l'Església catòlica. Bé, un servidor, batejat i confirmat, de fa temps que no es manté al corrent del pagament de quotes, però tampoc no ha sentit mai la necessitat de donar-se de baixa. En canvi, el Pare Manel és ministre actiu d'aquest club des de la meitat de la dècada dels 70, hi està implicat fins al moll de l'ós. A través de la fundació que porta el seu nom —reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de Barcelona—, és un home dedicat al servei dels més necessitats als barris de Verdum, Trinitat i Roquetes, i també dels presos. Ara acaba de publicar-se una biografia seva, Pare Manel, més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), del periodista Francesc Buxeda, que està a l'origen que l'Arquebisbat de Barcelona el vulgui fer fora d'aquest club per la poc contemporitzadora via de l'excomunió. Resulta que el Pare Manel explica al llibre que va ajudar econòmicament una menor a avortar. No he llegit el llibre, però sí que vaig sentir el Pare Manel ampliar per ràdio algun detall sobre aquesta qüestió, com ara que ell mateix, temps enrere, havia oficiat el funeral d'una nena de 14 anys de Roquetes que havia mort avortant en condicions infrahumanes. No va voler reviure l'escena. És el que té oficiar a peu de carrer i obrar en conseqüència.
Groutxo Marx va dir allò que mai ingressaria a un club on l'acceptessin com a soci. Un argument contundent per no posar mai més els peus a cap club. Tan contundent com que facin fora d'un club un tipus ben parit com el Pare Manel.
L'enllaç.
Els clubs del Pare Manel
AGUSTÍ FANCELLI 17/03/2011 El País
Pertanyo al mateix club que el Pare Manel, el Club Natació Barcelona. De fet, tenim les taquilles al mateix rengle del vell vestuari T-4, on encara el fuster et posa un prestatge de més a l'armari si el demanes. La taquilla del Pare Manel és diferent de totes les altres. A la porta no hi té adhesius descolorits de pneumàtics d'automòbils o d'alguna campanya electoral de fa anys. Ell hi té els telèfons on pots trobar-lo si l'has de menester i un avís que diu que si portes roba vella pots deixar-la allà mateix, que ell ja la recollirà quan hi passi. La taquilla del Pare Manel no té pèrdua: quan un soci d'un altre vestuari arriba preguntant on és, no hi ha membre adscrit al T-4 que no li sàpiga indicar.
Però el Pare Manel i jo pertanyem de fet a un altre club encara més antic que el centenari de la Barceloneta: l'Església catòlica. Bé, un servidor, batejat i confirmat, de fa temps que no es manté al corrent del pagament de quotes, però tampoc no ha sentit mai la necessitat de donar-se de baixa. En canvi, el Pare Manel és ministre actiu d'aquest club des de la meitat de la dècada dels 70, hi està implicat fins al moll de l'ós. A través de la fundació que porta el seu nom —reconeguda amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Or de Barcelona—, és un home dedicat al servei dels més necessitats als barris de Verdum, Trinitat i Roquetes, i també dels presos. Ara acaba de publicar-se una biografia seva, Pare Manel, més a prop de la terra que del cel (Angle Editorial), del periodista Francesc Buxeda, que està a l'origen que l'Arquebisbat de Barcelona el vulgui fer fora d'aquest club per la poc contemporitzadora via de l'excomunió. Resulta que el Pare Manel explica al llibre que va ajudar econòmicament una menor a avortar. No he llegit el llibre, però sí que vaig sentir el Pare Manel ampliar per ràdio algun detall sobre aquesta qüestió, com ara que ell mateix, temps enrere, havia oficiat el funeral d'una nena de 14 anys de Roquetes que havia mort avortant en condicions infrahumanes. No va voler reviure l'escena. És el que té oficiar a peu de carrer i obrar en conseqüència.
Groutxo Marx va dir allò que mai ingressaria a un club on l'acceptessin com a soci. Un argument contundent per no posar mai més els peus a cap club. Tan contundent com que facin fora d'un club un tipus ben parit com el Pare Manel.
L'enllaç.
dilluns, 21 de març del 2011
Debilitats fortes
Edurne Pasabán
“Un amor imposible me convirtió en himalayista”
Tengo 37 años. Nací en Tolosa y vivo en San Sebastián. Soy ingeniera y MBA por Esade. Subo montañas: soy la primera mujer en coronar los 14 ochomiles del planeta. Estoy soltera y sin hijos. No me interesa la política. De tanto ir a Nepal se me está pegando el budismo.
Ha subido a lo más alto.
Aunque yo no me sintiera en lo más alto.
¿No?
En mi vida diaria me he sentido muy poquita cosa, y he intentado suicidarme varias veces.
¿Cómo?
Pastillas, cortándome las venas… y al final llamando siempre al 112, que me salvaba. Quería llamar la atención, supongo…
¿Cuándo fue eso?
En el año 2006: ya tenía ocho de las catorce montañas de ocho mil metros de la Tierra.
¿Y qué le pasaba?
¡No quería vivir! No salía de la cama, sentía que no valía nada, no me quería: encerrada a oscuras, no quería ver a nadie… Es tan, tan jodido… Los demás decían: “¡Pero si lo tiene todo!”. Pues yo no lo veía. ¿Cómo llegué ahí?
Per seguir llegint La Contra de La Vanguardia (21/03/11),aquí.
“Un amor imposible me convirtió en himalayista”
Tengo 37 años. Nací en Tolosa y vivo en San Sebastián. Soy ingeniera y MBA por Esade. Subo montañas: soy la primera mujer en coronar los 14 ochomiles del planeta. Estoy soltera y sin hijos. No me interesa la política. De tanto ir a Nepal se me está pegando el budismo.
Ha subido a lo más alto.
Aunque yo no me sintiera en lo más alto.
¿No?
En mi vida diaria me he sentido muy poquita cosa, y he intentado suicidarme varias veces.
¿Cómo?
Pastillas, cortándome las venas… y al final llamando siempre al 112, que me salvaba. Quería llamar la atención, supongo…
¿Cuándo fue eso?
En el año 2006: ya tenía ocho de las catorce montañas de ocho mil metros de la Tierra.
¿Y qué le pasaba?
¡No quería vivir! No salía de la cama, sentía que no valía nada, no me quería: encerrada a oscuras, no quería ver a nadie… Es tan, tan jodido… Los demás decían: “¡Pero si lo tiene todo!”. Pues yo no lo veía. ¿Cómo llegué ahí?
Per seguir llegint La Contra de La Vanguardia (21/03/11),aquí.
dissabte, 19 de març del 2011
divendres, 18 de març del 2011
divendres, 11 de març del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)