dijous, 30 de setembre del 2010
divendres, 24 de setembre del 2010
Alegria, que és festa major
La Mercè, patrona de Barcelona
Diu la llegenda que la nit del 24 de setembre de 1218, la Mare de Déu es va aparèixer simultàniament al rei Jaume I a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramón de Penyafort. A tots tres els va demanar que creessin un orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns. Eren temps de guerra religiosa.
Segles més tard, el 1687, Barcelona va patir una plaga de llagosta, i es va posar en mans de la Mare de Déu de la Mercè. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat la va nomenar patrona de Barcelona. El Papa, però, no va ratificar la decisió fins dos segles més tard, el 1868.
Els orígens de la Festa Major
Després que el Papa Pius IX declarés la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar festes al setembre. La Mercè va prendre volada l’any 1902, quan sota l’impuls de Francesc Cambó, se celebrà una Festa Major que es convertí en model de les que encara avui tenen lloc a tot Catalunya. De tota manera, la història de la Mercè patiria molts alts i baixos que s’estengueren després de la guerra civil i els anys del franquisme.
Tret d'aquí.
Diu la llegenda que la nit del 24 de setembre de 1218, la Mare de Déu es va aparèixer simultàniament al rei Jaume I a Sant Pere Nolasc i a Sant Ramón de Penyafort. A tots tres els va demanar que creessin un orde de monjos dedicats a salvar cristians empresonats pels sarraïns. Eren temps de guerra religiosa.
Segles més tard, el 1687, Barcelona va patir una plaga de llagosta, i es va posar en mans de la Mare de Déu de la Mercè. Acabada la plaga, el Consell de la Ciutat la va nomenar patrona de Barcelona. El Papa, però, no va ratificar la decisió fins dos segles més tard, el 1868.
Els orígens de la Festa Major
Després que el Papa Pius IX declarés la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat, Barcelona va començar a celebrar festes al setembre. La Mercè va prendre volada l’any 1902, quan sota l’impuls de Francesc Cambó, se celebrà una Festa Major que es convertí en model de les que encara avui tenen lloc a tot Catalunya. De tota manera, la història de la Mercè patiria molts alts i baixos que s’estengueren després de la guerra civil i els anys del franquisme.
Tret d'aquí.
diumenge, 19 de setembre del 2010
Dur
LLAMADAS
Hoy ha vuelto a llamar:
Quería saber de mí porque hacía
tanto tiempo que no hablábamos, dijo.
Y sin embargo, me había llamado la semana
anterior. Pero quería contarme
cómo le había ido en los últimos días.
Me dijo que se había liado con uno que
le pasaba cocaína pero que iba a dejarlo.
El sábado le abrieron a un tío la cabeza
en los baños de un bar, y fue por su culpa.
Pero odio estas cosas, me dijo.
Me dijo que la depresión le había durado
hasta hoy mismo y que se comía
las pastillas como caramelos para la garganta.
Todavía te quiero, me dijo. ¿La quería yo a ella
aunque sólo fuera un poquito? Ya sabes que sí, dije.
Vivimos en ciudades diferentes y
cuando colgamos celebro que esté tan lejos,
aunque un día pueda ser a ella a quien le rompan
la cabeza en unos baños. Pero su voz permanece
unos minutos rebotando en las paredes de mi memoria.
Que nunca llame más.
------
Tengo un reproche que hacerle al mundo.
Lo culpo por haber desatado sobre mí
toda la furia de este mal incurable,
de esta patología del espíritu:
El doble don de la sensibilidad suficiente
para apreciar las cosas buenas y sencillas,
y la absoluta incapacidad para disfrutar de ellas.
No es la mala vida la que me mata, no;
es la vida toda
y mi conciencia extrema de ella
-vislumbre de la muerte.
Primero maldigo. Luego
reclamo un poco de atención:
Dimito como ser humano.
Del llibre Política de hechos consumados de Nacho Vegas
Hoy ha vuelto a llamar:
Quería saber de mí porque hacía
tanto tiempo que no hablábamos, dijo.
Y sin embargo, me había llamado la semana
anterior. Pero quería contarme
cómo le había ido en los últimos días.
Me dijo que se había liado con uno que
le pasaba cocaína pero que iba a dejarlo.
El sábado le abrieron a un tío la cabeza
en los baños de un bar, y fue por su culpa.
Pero odio estas cosas, me dijo.
Me dijo que la depresión le había durado
hasta hoy mismo y que se comía
las pastillas como caramelos para la garganta.
Todavía te quiero, me dijo. ¿La quería yo a ella
aunque sólo fuera un poquito? Ya sabes que sí, dije.
Vivimos en ciudades diferentes y
cuando colgamos celebro que esté tan lejos,
aunque un día pueda ser a ella a quien le rompan
la cabeza en unos baños. Pero su voz permanece
unos minutos rebotando en las paredes de mi memoria.
Que nunca llame más.
------
Tengo un reproche que hacerle al mundo.
Lo culpo por haber desatado sobre mí
toda la furia de este mal incurable,
de esta patología del espíritu:
El doble don de la sensibilidad suficiente
para apreciar las cosas buenas y sencillas,
y la absoluta incapacidad para disfrutar de ellas.
No es la mala vida la que me mata, no;
es la vida toda
y mi conciencia extrema de ella
-vislumbre de la muerte.
Primero maldigo. Luego
reclamo un poco de atención:
Dimito como ser humano.
Del llibre Política de hechos consumados de Nacho Vegas
divendres, 17 de setembre del 2010
dijous, 16 de setembre del 2010
Records quotidians
L'escriptor Sergi Pàmies encadena per primera vegada episodis autobiogràfics al seu nou llibre de contes "La bicicleta estàtica", publicada per Quaderns Crema, una selecció de 19 textos que converteixen en ficció alguns episodis de la seva vida, com la seva infantesa a l'exili, i que inclou fins i tot una "venjança" personal amb el llibre infantil "El petit príncep". Pàmies defensa el valor del record, que segons la seva opinió "et completa" davant de la nostàlgia, que és "paralitzant i erosionadora".
"No són unes memòries. El pacte amb el lector és que tot succeeix a la ficció", adverteix Pàmies, que aclareix que la seva biografia és present en totes les seves obres, perquè no sap separar el que viu del que imagina, encara que fins ara no havia trobat la manera d'incorporar "explícitament i argumentalment" les seves vivències a la literatura.
D'aquesta manera, Sergi Pàmies -fill de l'escriptora Teresa Pàmies i del líder comunista a la clandestinitat Gregorio López Raimundo- evoca en alguns dels seus contes la seva experiència a l'exili, un drama en què, malgrat tot, assegura que s'ho va passar "molt bé", o el moment en què va haver de buidar el pis del seu pare quan va morir.
L'escriptor reivindica la importància del record i la memòria, però abomina l'excés de nostàlgia, una emoció que, combinada amb l'esperança, li sembla especialment demolidora. Per ell, la nostàlgia és "una pornografia de la memòria", que utilitza els records per crear un relat dels fets manipulats. Adverteix l'escriptor, a més, que la nostàlgia actual és de "molt baixa qualitat", una espècie de "nostàlgia porqueria", bàsicament televisiva, recreada per tota una generació que no tenen una guerra i una postguerra per evocar.
Tret d'aquí.
dilluns, 13 de setembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)