Fa quatre anys a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d'aquesta escriptura que s'anava convertint en procés literari.
Monsó va trobar una manera de parlar d'ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d'amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. 'Parlar d'ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell', diu. I també: 'A d'afecte, A d'alegria, A d'arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou'. I així va néixer el darrer llibre d'Imma Monsó, 'Un home de paraula', que acaba de publicar La Magrana. Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l'autora reclama que 'Un home de paraula' es tracti com una novel·la.
El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector. Un to que Imma Monsó diu que és la mirada irònica, un enfocament de la vida que després transmet a la literatura, i que en els altres llibres que ha escrit també s'hi pot trobar.
