dimarts, 24 de juliol de 2012

Els bombers

Els bombers

A mesura que passaven les hores, més incapaç era d'allunyar-me de les fonts d'informació

La Vanguardia en català | 24/07/2012 - 00:00h
Quim Monzó

A primera hora d'ahir molts barcelonins dubtàvem si l'olor que hi havia a l'aire era de l'incendi de l'Empordà. No podia ser: l'Empordà és lluny. Però aviat vam saber que sí, que aquella flaire que jo notava al barri de Sant Antoni era de l'incendi empordanès i que la notaven també a Sant Andreu, Sarrià, l'Eixample, el Vallès... Eren les nou del matí, i les ràdios havien passat la nit desgranant els detalls de la lluita contra l'incendi, els canvis del vent, l'avançament del foc.

La nit de diumenge a dilluns molts vam dormir quatre hores. Diumenge a la tarda me les prometia felices -tancar dos textos i començar a preparar-ne un altre-, però em vaig quedar enganxat a les pantalles (la de la tele i la de l'ordinador), i a la ràdio. De cop, les urgències van deixar de ser-ho i, a mesura que passaven les hores, més incapaç era d'allunyar-me d'aquestes tres fonts d'informació. Recordava l'única vegada que els bombers van venir a casa. Jo devia tenir set anys i vivia amb els pares al carrer Masini de Sants. Es va incendiar la xemeneia interior de l'edifici, que passava per totes les cuines dels pisos de les portes primeres de cada replà. Recordo sobretot un bomber, corpulent i amb casc. Es passejava pel pis: de la cuina al passadís i d'allà al menjador i al balcó, tot decidit. Em sobtava aquest seu determini perquè quan a casa venien visites sempre es comportaven de manera continguda. Els bombers no: anaven d'un lloc a l'altre com si fossin a casa seva. També em deixava bocabadat que, entre tot aquell desgavell de corredisses i fumera que jo veia com una gran tragèdia, el bomber em somrigués cada cop que passava pel meu costat, em gratés els rínxols del cap i em fes bromes.

Fa trenta anys, quan vivia a prop del mercat del Ninot, passava sovint per davant del monument que hi havia al xamfrà de Villarroel i Provença. Era l'escultura d'un bomber amb una nena en braços i una placa que explicava que era un "homenatge als companys morts al servei dels ciutadans". Dir que la població estima molt més els bombers que cap altre cos funcionarial és de tota evidència, igual que n'és de tota evidència el motiu. Passa el mateix arreu del món. A Nova York, els dies immediatament posteriors a l'11-S, els vespres, als halls dels hotels, m'impressionava veure'ls arribar després d'haver treballat tot el dia a la runa del World Trade Center. Vinguts de tot Estats Units, els hotels els donaven habitacions, fins els de més estrelles, i evidentment de franc. Arribaven cansats, bruts, amb aquestes robes descomunals que duen, el cinturó ple d'eines i arrossegant arnesos. Anaven deixant un rastre de petjades i de fang a les moquetes dels halls. Recepcionistes i clients s'enretiraven a un costat per deixar-los pas cap a les habitacions, amb un respecte silenciós igual que el de molts barcelonins ahir, quan flairaven des de tots els barris l'aire cremat que havia viatjat cent-cinquanta quilòmetres per entendrir-nos la pituïtària.